La muller al prenyau

Texto escribiu de la forma de l´alta Ribagorça: el verbo ir-se-ne é anar-se-ne.

Un dia me vai arrivar a l´auto i me´n vai puyar a un llugar prou talqual de la Ribagorça. M´agrada saber cosetas que se fèvan més antes als llugars dels Perineus. Malas que me vai arrivar al llugar va entrar al bar a fer-me una cerveça, dispués va sallir-hie i me´n vai anar a fèr una gambadeta. Teniva cllaro que queriva trovar-me-hie con una persona molt querida per mi maína*. Eva de la edat de mi mare, no la conoixeva guaire, només de sentir parllar a mi mare d´ella. Vai preguntar i me van dir qu´estava al puebllo pero vivia a casa de Rosa, su filla. Me´n vai anar ent´alla, vai trucar a la pòrta de la casa d´ella i va sallir-ne. Eva una muller de bells 50 ans.

– Hola buenas que fa.

– Pos be, anar fent.

– Mia, é que m´han dau esta dirección. Voi mirant a una muller que se diz Concha, i m´han dito que vivia aqui. É conoixida de mi mare i mi maína.

– Si cllaro, é mi mare. Pero, adevan, mi mare esta al salon. Per cierto yo me digo Rosa.

Astí estava la muller que yo mirava, aposentada a un sofa. Rosa le va dir quí eva yo. Mirant-se-me i remugant un poquet, a la fin va parar cuenta.

– Bai! tú és Alfonsito, no t´heva reconoixiu, fa una ripa d´ans que no te veyeva, tenivas bells quatre anyez si fa u no fa.

– Que tal esta sinyora Concha? Encantau de conoixer-la.

– Bai nino! Deixate de sinyoya i no me digas de vusté que me fas més viella.

Se va allegrar molto i me va fer un beset. Les va contar perque estava al llugar, de mientres Rosa, se´n va anar enta la cocina a fer una cafetera. A Concha le vai dir que queriva saber cosetas de més antes.

– Au nino, fer-te el tallau i alma! Dispués mos sallim al carrer i te conto, que avui fa buen día —va dir Concha.

Antes de salldre, Concha le va dir bell cosa a Rosa a escuchetes. A yo ixo me´n vai deixar un poquet intrigau.

Me´l va rematar el tallau i vam sallir-hie —en casa se va quedar Rosa a fregotiar.

Concha, cenyant con el dit a un banco que n´hi heva adijós d´un llironèro, me va dir.

– Que mo´hi arimam?

– Cllaro —le vai dir

La vai pillar del braç i mo´n vam anar enta´l banco poquet a poquet perque a Concha le fèvan mal els genolls. Una vegada qu´estavam aposentaus, me va preguntar per mi mare.

– Esta molt bè, pero no te hi preocupes que ara mesmo vaz parllar.

Vai pillar de la pocha el mobil i la vai gritar. El vai posar en altavoz pa que podesen sentir-se millor.

– Mama, no t´imaginas con quí estoi.

Concha va encomeçar a parllar.

– Pilarin, soi Concha, t´acordas de yo.

– Uyyyy Concha, cllaro que m´acordo.

Curtant la conversa que hi llevavan, a mi mare le vai dir que a l´altra semaneta puyarem pa que se veigan.

Se van posar a pllorar coma dos ninas chiquerrinas i van estar un buen ratet parllant de las suyas cosas. Mestanto, vai aprofitar a fumar-me un cigarro. Quan van rematar de parllar, Concha va emcomeçar a decir-me cosetas de quan eva jove i de las cosas que su mare le contava. De mientres estavam parllant van arribar uns vecins de Concha, i como mos van escultar se van quedar en nusaltros.

– Mia, estes son bells dels mios vecins

– Encantau de conoixer —les, vai dir

– Ell é Alfonso, el nieto d´una muller que vai querer molto i con su mare tamé vai tenir molta amistança. De feit el bisagüelo d´Alfonso vai naixer aqui.

– Eva Pedro, pero de Jovenet se´n va anar del llugar i mai no en tornara.

Concha, les va dir que hi heva veniu pa saber cosetas de las tradicións que se fèvan mes antes als llugars de la Rigagorça.

Me van contar de´l que fèvan las mullers quan pensavan qu´estavan con el prenyau.

Me van dir que per tot arrèu dels Perineus, quan una muller no podeva tenir fillos, teniva que anar-se-ne la nit de San Juan a beure aigua de sèt fonz. Dispués teniva que esvolutar-se per un campet d´ordio o ballueca. Pa saber si n´hi heva feit efecto, trencava un ou i el deixava a un pisador. Quan pel maitino se llevantava i el veyeva igual que per la nit, alavegada, no teniva fillos. Si el ou el veyeva con la cara de la Virgen o d´altre Santo, eva posiblle tenir un fillo.

– Pero ixo se´l creyevan? —vai dir

– Home, no guaire, pero el fèvan per costumbre suposo —va dir Concha.

Altra de las mullers qu´estava al lau va dir més cosetas:

–Tamé divan que si posant-se deván d´un espiell s´hi veyeva con la tripa gorda, teniva un fillo i si no eva així, pus, res.

Quan una muller queriva evitar el prenyau, teniva que minjar un almut plleno de sal durant sèt días.

Una de las mullers mirant-se-me, i per la cara que l´heva posau, me va dir que si mai l´heva sentiu, le va dir que no, que mai no l´heva sentiu tot ixo.

Concha vai dir altra coseta.

– P´albortar n´hi heva hierbas que bebent la infusión fèvan sacar las esparias. L´alborto mai no podeva estar feit per una muller casada. Els fillos sempre venivan bè pa treballar. Be regular que sempre querivan millor un nino i no pas nina. Ademés l´alborto el fèvan sempre a amagatons, pus, mai no podevan enterar-se dengún del llugar.

A la colla de las mullers se´n heva arrimau un home.

Ell, me va contar que al puebllo hi heva moltos ninos que naixevan pa marzo o abril. Sus pares evan pastors i se baixavan enta baix con el bestiar pa finals d´octubre o toz els Santos, pa dispués a finals de mayo tornar-se-ne. Tamé de quan en quan s´anavan pa Francia a fer llenya.

Dispués altra muller me va seguir contant de´l que fèvan las mullers.

– Pa reconoixer si podeva ser fillo u filla n´hi heva un puyal de sinyals.

Las mullers en un tres i no res m´han dito una pallada:

– Si teniva moltos gomitadizos de mientres el prenyau, é que eva nina.

– Si només se veyeva la tripa gorda per deván, eva nino.

– Si la tripa picava, eva pels pèlls del nino.

– Si posant un ueso de conill a un perolet bullint se trencava, eva nino, si se fèvan crebaças eva nina.

– Al prenyau, la muller podeva treballar pero no guaire. N´hi heva treballs que mai no podevan fer-los: Filar, acochar-se a terra, porgar l´ordio, fer mayonesa (pus, se tallava), fer pastels o pan (pus, no puyava la masa).

– La muller que´estava con el prenyau, de casa ya teniva que sallir-ne con dos velas. Dispués teniva que anar-se-ne enta la illesia i posant-se-las al Santo, fèvan oración. Este Santo eva San Ramonet Nonato. Tamé hi heva altres als que fèvan oración, coma San Antonio de Padua, encara que este menos. Quán a la muller le quedava només bells días pa tenir el fillo, el fèvan d´altra traza. Alavegada, la oración eva pa la Virgen de l´Esperança i fèvan novenas toz els días, més que més a Quaresma.

Així, vam pasar un buen ratet parllant, hasta que Concha, mirant-se el reloge i dispués mirant-se-me va dir.

– Au, que mo´n anim?

– Lo que quieras—le vai dir.

– Si, perque Rosa ya tendrà el disnar a la mesa.

Al veyer que Concha i yo mo´n anivam, els vecins tamé el van fer.

– Alma vecins, fez bondat, dispués mos verem—va dir Concha

Bocabulario:

 Maina: güela

Boces:
.Alfonso Castranado
.Barbra Castranado
.Noah Ruíz

Rellato aconteciu a Arén