Anyoranças de mes antes

Lo que me va agradar tanto de Concha coma de Rosa, é que sin dir res, ya tenivan un pllatet posau a la mesa pa yo. Rosa, va posar al mitjo de la mesa un gran perolet. L´aulor que hi salliva, me va fer acordar-me de quan ma yaya vivia. Concha de tot ixo va parar cuenta i me va dir.

– Que passa Alfonso, no m’has de dir res, perquè ja sé que se’t passa pel cap. Aquesta olor et fa recordar-te de t´abuela, per això abans li he dit a Rosa que aquest bullit el faça, sobretot per tu. A mi m’ensenye t´abuela a fer-ho i jo a ma filla. Ja saps que era molt bona cuinera i m’imagine que també saps com ens vam conéixer i quant la volia. Per a mi era com una mare i vaig aprendre molt d’ella.

Dispués de contar-me tot això, ara m´espllico perque Concha va fer-le escuchetes antes a Rosa. Me va posar a pllorar i fent-le un beset, le vai dir que la queriva molto.

– Gràcies xiquet. ¡Anem ! Posa’t a menjar que tindràs gana.

– Si, la verdat é que si. Me minjaria a Dèu pels pèus.

– Jaaaaa. Tira, ataca, aquestes a la teua casa.

Dispués de minjar-mos el cuito, Rosa va repllegar la mesa i va a sacar bells crespillos i tres tallaus. El crespillo é un postre típico de la Ribagorça. É dolço i esta replleno de borraina.

– Si aquestes cansat, veus una estona a tirar-te al llit.

– Si perque se me cayen els ulls i dispués tiengo que tornar a Zaragoça.

– Però et pots quedar aquesta nit i així aquesta vesprada podem fer una passejada per tot el poble. Home, no és que aquest molt bé dels genolls, però així també t’ensenyaré on vivia ton bisabuelo. A més, demà és diumenge i després et vas a l’hora que la teua vulgues.

– Cal fotrer-se, tiens el cap coma una pedra, te pareix a ma mare. Esta bè, deman pel maitino me´n aniré.

– jaaa. Soc tossuda però no gaire. Allavonç si vols ves-te al llit una estona.

– D´acord, però en mitja hora o així me trucas.

– Que siii, no et preocupes, per a no pujar jo, et cride al mobil o ja li ho dire a Rosa.

Al ratet me va sonar el mobil, eva Concha trucant-me. Me vai llevantar del llit i me´n vai baixar al salon. No hi heva dengú, així que de la casa vai sallir-ne a prener l´airet un poquet. Tanto Rosa coma Concha estavan al banco on pel maitino hi hevam estau. Al veyer-me de pèu, se´n van tornar enta casa. Malas que van entrar, Concha, rechirant per un caixón va sacar unas fotos. ¡Hòstia! Evan fotos de yaya en Concha i pro que d´ixas fotos no´n sabeva res. Me va fer goi veyer-las, allavònç que me vai fer una pllorada. Be regular que si las veyese ma mare se posaria molt contenta. Així que vai pillar el mobil i les vai fer una foto, mai no millor dito. Després mo´n vam anar a fer una passejada pel llugar. Chino-chano i parant de quan en quan, vam arribar a la casa on vivia mon bisyayo. Eva una casa massa gran i els becins que ara vivian l´hevan pintau al seu agrado. Tapòc no van poder puyar a veyer-la. Pero,¡Bai! Yo ya me vai dar en un cant als dents. Vai fer una ripa de fotos, perque eva la primer vegada qu´estava al lau de la casa on hi heva nèixiu. Pa yo eva un soneo estar al costat d´aquella casa. A més no´l sé espllicar, pero eva com si estase al costat d´ell. Si yo estava pasant-lo bè, estoi que Concha i Rosa l´estavan pasant millor al veyer-me desfrutar. Ben se vale, que al lau de la pòrta de la casa hi heva un pedriço on se van aposentar, de mientres jo fèva bells fotos.

Al ratet mo´n vam anar enta casa poquet a poquet. És clar, teniam que parar de quan en quan pa que Concha se podese aposentar. Lo malo eva que cada vegada que Concha s´aposentava, no parava de parllar en la gent que s´hi sopegava. Rosa, mirant-se-me vai dir:

– Em vaig per davant per a preparar el sopar, que si no, tenim fins que les granotes tingau pèl.

– Fotre Concha, si te fa goi cascar – le vai dir.

– Ayyy xiquet, ja que no isc molt al carrer, he d’aprofitar ara.

Concha me va pillar del braç i vam seguir chino-chano, fins que a la fin vam arribar a casa. Rosa estava a la cunya fent el sopar, de mientrès, vai posar els coberts a la mesa. Rosa n´hi heva preparau una ensalada pal mitjo de la mesa i judietas en trunfas.
Al ratet els tres mos vam posar al sopar. La verdat é qu´estava colludo i me´l vai menjar tot sin deixar brenca al pllatet. Teniva més fame qu´el cocho d´un ciego. De mientrès, Concha me va contar una cosa que yo ya n´hi heva parau cuenta.

– Potser ja t’hages adonat, però t’ho comptaré perquè no t’enxampe desprevingut. Molta gent parla tant el Ribagorçà com el Català, segons cada família. Fins i tot a em costa fins al castellà.

– Quasi no m´heva dau conta. Le vai dir con mitja sonrisa.- Si tot que m´has parllau hasta ara me´l has dito a Català?

– El veis? Si é que se me van las pallabras solas. Això que no´l he feit en mala fé i el poc que sé de castellano el va aprendre de t´abuela.

– Però no passa res Concha, yo quiero que tú me parlles coma el fas sempre. Malas que mo´l vam minjar, va dir de sallir-ne un poquet al carrer a prener la fresqueta. Així que això vam fer. Encara que no hi heva guaire gent, només se hi veyeva una dòna, pero ben lluen de natres.

– Fotre, no hi hai dengú al carrer.

– Ahhh, però no et preocupes que ja vindran, adona’t que molta gent encara està sopant, després el carrer s’ompli.

Entre Rosa i jo vam sacar una mesa chiquerrina i tres sillas pa no anar fins al banco on pel maitino hi hevam estau, ja qu´estavam prou cansos.
Al ratet ya se veyeva que la gent salliva. Se van arrimar en natres uns becins que trayevan bells dolços. Rosa, va entrar a casa a preparar cafe pa tots. Com ja pel maitino les n´hi heva dito als becins del perque estava allí, me van dir que é lo que queriva saber.

– Lo que me contez, pa jo ja me fèra goi – vai dir.

Allavònç una dòna va encomençar a parllar sin dir-le-ne res.

– Quan vaig nàixer em va dir ma mare que estava embolicada en la placenta, que això era bon senyal. Se suposa que durant tota la vida tindria molt bona sort. Uff xiquet, amb mi es van confondre. Porte tota la vida treballant en el camp amb mon marit i res. Ni he pogut deixar de treballar i tampoc he pogut canviar a un marit mes jove.

Dispués de´l que va dir ya tos podez imaginar….Toz reint-mos-ne.
Encara que Concha, mirant-se-me me vai dir

– Veus el que t’he dit abans? A Petra també li costa.

– Bai! No passa res.

En ese mometo Petra va dir.

– Perdona Alfonso, tractaré de fer un esforç.

– No, tranquila, vusté parlle com sempre.

– Em recorde que ma mare em deia, que els primers bolquers que em posava eren d’algun tros de vestit que ja no valia. Anem ! Que no es tirava res.

– Pero vusté on va naixer? – le vai dir

– Vaig nàixer ací en Areny, a casa. Res més que vaig nàixer van cridar al mossén perquè vinguera a batejar-me. Antigament això ho feien com a cosa normal.

– Ahhh pero, per eixemplo a mon germano tamé el van bautizar el mateix día, mesmo yo me van bautizar a l´altro´l día.

Sin dar-me-ne conta, a la mesa se hi hevan arrimau bòna mira d´ans pero també bòna mira de sabiduría.
La dòna va seguir parllant.

– Clar, com el mateix dia em van batejar, mon pare va haver de buscar dos familiars de pressa perquè feren de padrins. Encara que també és veritat que el més normal és que ja foren triats amb temps. Se suposa que mossén havia de conéixer-los per a saber si eren treballadors. Ara no és com antigament, ara els noms que els posen als xiquets són molt rars. Abans els posaven el nom del Sant del dia o el del pare. Els batejos d’abans eren com una festa al poble. Antigament, després del bateig, (que per cert la mare no podia assistir a l’església) des del balcó o la finestra de casa, tiràvem anous, mandarines, etc. Els que tenien més diners podien tirar confits i llepolies, la gent que hi havia a baix de casa, es dedicava a recollir tot el que es tirava.

– Ahhh, però això jo l´he conèixiu. Al llugar de ma mare que está al lau del moncayo el fèvan.

El marit d´aquesta dòna se´n va anar cap a casa

– Anem xiquet, on vas? – va dir sa dòna.

– Ara vinc – va dir son marit.

Al ratet, el veigo que se viene en dos botellas de vin a las mans. Lo primer que vai pènsar é – Mama mia, la nit que se mos aguarda. Rosa al veyer-lo, va entrar a casa i va trayer bells vasets.
Això apuntava a que la nit se fària ben llarga. Encara que con els que hi estavam, lluego se podeva rematar o això vai pensar.